Supino

El supino (en llatín: supinum) ye una forma non personal del verbu llatín (la cuarta xunto al infinitivu, xerundiu y participiu), que caltién los casos acusativu, dativu y ablativu. Llogró esti nome (supinus en llatín significa perezosu, indiferente) pol so vaguedad o inutilidá yá que casi toles oraciones construyíes con él frecuentemente tienen otres formes de dicise, por casu: discedo lecturus, discedo ad legendum, discedo ut legam, discedo lectum, de les cualos la postrera utiliza'l supino y toes signifiquen 'retiro a lleer'.

Acusativu Dativu-ablativu
amatum amatu

El supino realmente ye un infinitivu de fin, esto ye, espresa l'acción del verbu como fin o oxetu.

El so acusativu, que ye la so forma principal, coincide cola neutra del participiu pasivu termináu en -um, mientres el dativu/ablativu ye la variante ensin la -m final, dando un significáu de rellación o respectu de l'acción.

Por casu el supino del verbu laudare (aponderar) ye laudatum («p'aponderar»); el de complere (cumplir), completum («pa cumplir»), el de agere (faer), actum («pa faer») y el de audire (oyer), auditum («pa oyer»). Y en dativu-ablativu: laudatu («para con aponderar»), completu («para con cumplir»), actu («para con faer») y auditu («para con oyer»).

En castellán y otres Llingües romániques (a esceición del rumanu) nun esiste esa forma verbal, sinón que s'espresa por aciu construcciones analítiques (vease los exemplos antes mentaos).

Tamién s'utiliza nel idioma suecu.


© MMXXIII Rich X Search. We shall prevail. All rights reserved. Rich X Search